L'objectiu principal d'aquest treball és extraure lliçons a partir de l'estudi d'experiències internacionals d'èxit en el procés de transició energètica per a la seua aplicació en la Comunitat Valenciana, aprofitant les potencialitats del seu territori, amb la finalitat de dissenyar una política energètica pròpia i maximitzar l'efecte positiu de les inversions realitzades en aquest camp.
La Comunitat Valenciana, per les seues característiques meteorològiques, geogràfiques i productives, es troba en una posició privilegiada per a la generació d'electricitat a través de fonts renovables com la *eòlica i la solar. I no obstant això l'impuls necessari per a la instal·lació de plantes d'energies renovables ha resultat menys eficaç ací que en altres regions d'Espanya.
L'informe assenyala una sèrie d'estratègies per a la transició energètica en la Comunitat Valenciana que es tradueixen en recomanacions per a orientar la seua política energètica. Assenyala amb contundència a les energies fotovoltaica i eòlica com les més adequades per a la seua expansió en el territori valencià. S'identifica un conjunt de mesures que podrien implementar-se o reforçar-se a nivell autonòmic en diferents àmbits. Entre altres qüestions, recomana la necessitat de comptar amb un mix d'energies ampli; apostar per la I+D+i; el suport a l'autoconsum i a algunes tecnologies incipients, com la bioenergia o l'eòlica marina; les campanyes d'informació i conscienciació; i subratlla el paper exemplaritzant de l'Administració. L'informe assenyala l'aposta pel gas natural com a mesura transitòria al costat d'altres tecnologies ja consolidades, com la fotovoltaica, o embrionàries, com la de l'hidrogen i subratlla la important i necessària implicació de la societat.
L'objectiu principal d'aquest treball és el de servir als òrgans competents de la Generalitat com a base per al disseny d'iniciatives i programes d'actuació dirigits a construir uns entorns vitals més inclusius, justos i equitatius per a totes les generacions i a la implementació de polítiques de cures innovadores i sostenibles en els quals la longevitat no es considere una càrrega.
La COVID-19 ha situat el tema de les cures en l'epicentre del debat públic. Estem davant un gran repte com a societat: segons dades d'EUROSTAT s'espera que el nombre de persones que puguen necessitar cures de llarga duració augmente des dels 19,5 milions de 2016 fins a 23,6 milions en 2030 i 30,5 milions en 2050 en l'EU-27. D
El document selecciona unes línies prioritàries d'acció per a la Comunitat Valenciana que tenen en comú un enfocament basat en drets. El bon tracte fomenta i respecta que les persones majors puguen disposar de la informació necessària per a prendre les seues pròpies decisions i gaudir d'un envelliment saludable i actiu amb respecte a la seua voluntat i preferències. Els entorns on les persones viuen han d'ajudar per a la vida independent. En aquest sentit, l'informe analitza hàbilment les diferents opcions, des dels centres de dia i residències, fins a les experiències de *co-*housing i els centres *inter-generacionals.
A més l'informe posa l'accent sobre la gran diversitat de les as poblacions majors.Les polítiques han de permetre que tantes persones com siga possible aconseguisquen trajectòries positives d'envelliment i eliminen la gran quantitat de barreres que limiten la participació social i les contribucions dels adults majors.
Respecte a les persones majors de hui i a les quals vindran en els pròxims anys és necessari una actuació decidida per la falta recursos i el creixent envelliment de la població. L'informe recull algunes experiències en la resta d'Espanya que poden servir com a model., incloent l'edifici intergeneracional Plaza d'Amèrica a Alacant.
El qüestionament de l'Estat de les Autonomies obliga a valorar els efectes d'una eventual regressió en la descentralització escomesa des de la transició. L'estudi exposa l'elevat cost d'una alternativa recentralitzadora per al país amb raonaments teòrics, referències històriques i evidència empírica. Focalitza en tres punts: la integració europea com a exemple dels problemes en les estructures de governança multinivell, el federalisme fiscal com a marc per a la distribució de competències i recursos entre diversos nivells de govern i l'evidència empírica acumulada sobre descentralització i actuació territorial del sector públic a Espanya.
Els ciutadans opten per mantindre les autonomies en la seua situació actual. El centralisme genera desigualtats i exemples injustificables de concentració. La descentralització és major pel costat de les despeses que pel de els ingressos i l'Administració Central es resisteix a cedir competències en fiscalitat o facilitar la participació de les CCAA en l'administració tributària. La recentralització llastraria la flexibilitat que exigeixen les polítiques de la UE. La descentralització és millorable, ajustant millor els recursos, la solidaritat interterritorial i la lleialtat institucional per a millorar la governança. No ha corregit les diferències existents en la presència del sector públic en els territoris, però la recentralització tampoc ho faria. La solidaritat interterritorial aconsella que l'Administració Central anivelle les diferències de capacitat fiscal de les CCAA, no busca recentralitzar més els recursos, sinó la seua distribució més equitativa.
La integració europea exigeix una governança multinivell eficaç i eficient, alinear l'Estat de les autonomies i compatibilitzar la descentralització amb la solidaritat, amb nous instruments: un nou sistema de finançament autonòmic i espais d'interacció que fomenten l'acord i la lleialtat institucional.
